LÍDIA MASLLORENS

Biografia

Soc la Lídia Masllorens. Vaig estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i em vaig especialitzar en pintura. Sempre he pintat, és la passió de la meva vida. També m’he format en fotografia, gravat i escultura de gran format. Les portes de la professionalització se´m van obrir exposant a les sales d’art de les comarques gironines -Fundació Valvi i Casa de Cultura Tomàs de Lorenzana- i, especialment, quan vaig ser guardonada amb el Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas 2013.

Els meus monotips han voltat món i n’estic contenta. He exposat a la Galerie Arcturus i a l’Institut Català de la Sorbona de París; a la Galerie Wolfsen d’Aarlborg, Dinamarca; a la Leonhards Gallery d’Anvers; a Hikone i al Centre d’Art Contemporani d’Osaka, al Japó; a la 100 Kubick Gallery de Köln; i a Alzueta Gallery i la Fundació Vila Casas, de Barcelona. També han estat presents a multitud de fires d’art a Europa (Art Madrid, Art París, Antica Namur, Brussels Fine Art, Affordable London, Scope Basel...) i als Estats Units (LA Art Show, SOFA Chicago, Art Hamptons i Art On Paper de New York, Art Miami...).

Actualment, continuo experimentant a partir de primers plans de cares, en el taller on treballo, a Cassà de la Selva, Catalunya.

Visió i reptes

M’atrau una abstracció mesurada, no absoluta. Una abstracció que romangui en aquell trànsit concret de la creació que permeti a l’espectador interpretar l’obra al peu de la lletra. Però que també li ofereixi la possibilitat d’intuir realitats poc explícites, de re-crear el que tu has creat. En definitiva, de somiar.

Sí, faig cares. Pinto rostres perquè el retrat sempre m’ha interessat. Una mirada dibuixa una intenció millor que dues-centes paraules. El moviment imperceptible d’uns llavis pot expressar un sentiment més bé que tot un paràgraf. L’iris d’un ull pot convergir en un paratge àrtic. En el sol que es pon en un desert austral. Perquè el rostre és el tot i també és l’esquitx que salta d’un pinzell. Un accident que crea un mon nou, un microcosmos que pren vida malgrat l’artista. M’interessen aquests accidents, els provoco a vegades. L’atzar m’hi ajuda, també. Vull volar cap aquest territori: del no res, fer néixer el tot. O, en el tot, trobar-hi petits mons. A la taca insignificant, hi nia una aurora boreal. I, en la galta de la cara més amable, s’hi dibuixa l’infern més paorós. Cares que ho són, però que són més que cares. Taques que hi són per destapar universos. Del tot al poc. Del res al molt. Veure en una pinzellada un ull. I que tot un rostre es torni la fracció d’una partícula. Busco amb la forma d’abstreure’m de la realitat sense fugir-ne. Amb els peus a terra i amb el pinzell als dits, cerco la possibilitat de petjar allò tangible i saltar enllà, a la pàtria indòmita del somnis. 

Vaig cap allà. Aquest és el meu repte.